S’estan creant noves fractures dins el moviment evangèlic als Estats Units, fractures que no coincideixen amb les línies divisòries tradicionals entre regions, denominacions, grups ètnics o grups polítics. Parelles, famílies, amics i congregacions, unides en el passat pel seu compromís amb Crist, ara es divideixen a causa de cosmovisions aparentment irreconciliables. De fet, no tan sols estan causant divisió, sinó que fan que siguin cada vegada més incomprensible entre si.

Recentment un grup d’amics dels temps a la universitat, tots nosaltres havent crescut i havent-nos nodrit espiritualment en famílies i comunitats evangèliques sanes, vam reconnectar per Internet per intentar entendre millor la realitat. Una amiga lamentava que no podia entendre com la manera de veure el món dels seus pares havia canviat de manera tan sobtada i dolorosa. Un altre descrivia amics seus, provinents del mateix sector demogràfic que ell, amb els qui en el passat havia coincidit en pràcticament tots els temes importants, que ara promovien idees que ell trobava escandaloses. Una altra explicava que la seva església estava en procés de divisió, per causa de recels i falta de comprensió entre els membres.

“Eren dels meus, la meva gent”, deia un amic, “però ara no sé qui són; o potser és que no sé qui sóc jo”.

Què hem de fer quan sentim que estem perdent persones que estimem per causa d’una realitat falsa? Què fem davant del fet, la lliçó d'humilitat, que ells temen exactament el mateix de nosaltres?

Aquest dilema no se’ls presenta únicament als evangèlics. Tanmateix, creients que en el passat anaven de bracet ara troben que aquests moviments tectònics els han distanciat amb força, que estan en continents que s’allunyen, i no poden trobar ponts per tornar a un punt de trobada. Com pot ser que la nostra manera d’entendre el món hagi divergit de forma tan dramàtica? Hi ha res que puguem fer per tornar de nou a un punt de trobada?

La corba de plausibilitat i la corba d'informació

Entre els interessos més recurrents de la meva carrera acadèmica hi havia la qüestió de com formen les persones les seves creences. No com haurien de formar les seves creences, segons una visió idealitzada de racionalitat perfeccionada, sinó com formen les seves creences en realitat, en tant que criatures físiques inserides en comunitats i cultures. Vull introduir una eina conceptual simple, en part influenciada pel treball de Peter Berger, que ens pot ajudar a entendre el que està succeint.

Imaginem un pla horitzontal amb una corba en forma de bol a la part inferior, que torna a pujar per retornar al pla horitzontal. La corba, des d’una punta a l’altra del bol, representa el rang d’afirmacions que l’individu troba creïbles. Diguem-ne corba de plausibilitat. Les afirmacions que cauen al centre de la corba seran percebudes com les més plausibles; requereixen poca evidència o raonaments perquè l’individu accepti creure-les. Les afirmacions que cauen prop dels extrems seran progressivament menys plausibles, a mesura que s’allunyin del centre; requeriran cada cop més persuasió. Les afirmacions que cauen totalment fora de la corba de plausibilitat es troben fora del rang d’allò que la persona pot creure en un moment concret en el temps; no hi ha prou evidència ni lògica que basti.

Article continues below

Allò que determina la plausibilitat d’una afirmació és com de bé encaixa amb el que l’individu experimenta, ja creu i desitja creure. El rang complet de creences d’una persona més aviat sembla un mosaic (podeu veure’n un exemple aquí): Milers d’experiències i percepcions de la realitat convergeixen i, d’entre aquests milers, emergeixen patrons i impressions més generals, creences d’ordre més alt sobre la naturalesa de la realitat, les grans narratives de la història, la naturalesa del bé i el mal, i d’altres. Els intents de canviar una creença individual poden semblar infructuosos quan aquesta està inserida en infinitat d’altres creences. Per on hauríem de començar a tractar amb milers de desacords interconnectats? L’evidència que refuta una afirmació és pràcticament irrellevant quan l’afirmació “encaixa” dins d’una xarxa global de creences que se suporten les unes a les altres. Això representa una part del que li dóna a la corba de plausibilitat la seva força i resistència al canvi.

El desig juga un paper particularment complicat en la corba de plausibilitat. Podem desitjar no creure una afirmació perquè pot separar-nos d’aquells qui estimem, forçar-nos a afrontar veritats doloroses, requerir canvis en la nostra conducta, imposar un cost social… Podem desitjar creure una afirmació perquè pot fer-nos semblar més moderns, confirmar els nostres prejudicis, diferenciar-nos d’aquells qui ens envolten, fer enfadar els nostres pares, o per innumerables raons. Caldrà més persuasió per a aquelles afirmacions que no volem creure, i menys per a aquelles que sí que volem creure.

De la mateixa manera que la finestra d’Overton de la teoria política, la corba de plausibilitat pot expandir-se, contraure’s i moure’s. Amics i familiars que en el passat tenien corbes de plausibilitat idèntiques poden trobar que han divergit amb el pas del temps. Afirmacions que algú troba plausibles immediatament són gairebé inconcebibles per a l’altre. Com succeeix, això? Aquí és on entra en joc la corba d’informació.

Imaginem un bol simètric, com si es tractés d’un mirall, sobre de la corba de plausibilitat. Aquesta és la corba d’informació, i reflecteix les fonts externes d’informació sobre el món de l’individu, com comunitats, autoritats i mitjans. Les fonts al centre de la corba d’informació es consideren de major credibilitat; les afirmacions provinents d’aquestes fonts s’accepten gairebé sense qüestionar-les. Les fonts d’informació en els extrems més allunyats del centre del bol són considerades de menor credibilitat, per la qual cosa les seves afirmacions seran objecte d’un major escrutini. Les fonts que es troben completament fora de la corba, en el cas de l’individu en qüestió, tenen tan poca credibilitat que les seves afirmacions es descarten de bon començament.

El centre de la corba d’informació generalment s’alinea amb el centre de la corba de plausibilitat. La relació és tal que es reforcen mútuament. Les fonts es consideren de major confiança quan fan afirmacions que trobem plausibles, i les afirmacions es consideren més plausibles quan provenen de fonts en les quals confiem. Una font d’informació que emeti afirmacions que es troben, de forma consistent, al centre de la corba de plausibilitat, esdevindrà una font que es creu implícitament.

Article continues below

El canvi pot començar al nivell de la corba de plausibilitat. Potser un individu passa a formar part d’una comunitat religiosa, i troba que és més raonable i amorosa que no pas s’esperava. Aquesta persona ja no trobarà plausible quan una font afirmi que totes les comunitats religioses són irracionals i tenen prejudicis, i això mourà la seva corba d’informació, gradualment, cap a fonts amb major credibilitat. Una altra persona pot experimentar la pèrdua d’un fill o filla, i passar a no desitjar creure que la mort és la fi de la consciència. Ara està més oberta a altres afirmacions, a expandir les seves fonts d’informació; a poc a poc, les seves creences canvien.

El canvi també pot començar al nivell de la corba d’informació. Un individu que ha crescut en una comunitat, amb autoritats ben establertes, com poden ser els seus pares i pastors, va a la universitat, on se li presenten noves comunitats i autoritats. Si jutja que són fonts d’informació de confiança, aquesta nova corba d’informació probablement farà que la seva corba de plausibilitat es desplaci. A mesura que les seves creences canviïn, podria arribar-se al cas que les fonts que en el passat informaven la major part de les seves creences passin a ser considerades gens creïbles. O imaginem algú que ha viscut tota la seva vida consumint mitjans d’extrema esquerra. Comença a escoltar mitjans conservadors, i troba que les afirmacions que s’hi fan estan en sintonia amb la seva experiència; lleugerament, al principi, però cada vegada més. Gradualment consumeix més i més mitjans conservadors, expandint o desplaçant la seva corba d’informació; al seu torn, aquesta expandeix o desplaça la seva corba de plausibilitat. Aquesta persona pot arribar a un punt en el qual les seves percepcions més generals del món —les forces més profundes operant en la història, les maneres òptimes d’organitzar les societats i les economies, les forces que contribueixen al bé i al mal en el món— s’han capgirat completament.

Considerem el moviment per la cerca de la veritat sobre els atemptats de l’onze de setembre als EUA, o el moviment QAnon. La majoria d’americans trobarà la noció que l’administració Bush va orquestrar un atac terrorista massiu per així envair l’Orient Mitjà i enriquir els seus amics de la indústria del petroli, o que existeix una xarxa de polítics i personalitats afins al Partit Demòcrata dedicada al tràfic de persones amb fins pederàstics o canibalescs, més enllà dels límits de la seva corba de plausibilitat. Alguns, tanmateix, trobaran que alguna de les conspiracions està en sintonia amb la seva corba de plausibilitat; o la seva corba d’informació pot desplaçar-se, amb el pas del temps, de manera que arrossegui amb ella la seva corba de plausibilitat. Afirmacions que una vegada semblaven inconcebibles, ara semblen concebibles, més endavant plausibles, després raonables i, finalment, evidents. És evident que els conservadors són capaços de sacrificar milers de vides innocents per justificar una “guerra pel petroli”, perquè els conservadors són cobdiciosos i es dediquen a fer això. És evident que els progressistes són capaços de sacrificar milers de criatures per millorar la seva salut i aconseguir més poder, perquè els progressistes són malvats i es dediquen a fer això.

Article continues below

Com a nota final definitòria, anomenem l’estructura en conjunt, la corba de plausibilitat i la corba d’informació, univers informatiu. Un univers informatiu comprèn les maneres en què l’individu o la comunitat reben i processen la informació. Universos informatius diferents diferiran en fets i fonts. El repte avui és que ocupem múltiples universos informatius que tenen poc en comú i entre els quals existeix una gran hostilitat.

Què té tot això a veure amb el moviment evangèlic? Moltíssim.

Les crisis evangèliques

El moviment evangèlic americà mai ha estat comprès per una sola comunitat. Segons els criteris emprats, les estimacions generalment parlen d’un nombre d’evangèlics als EUA d’entre 80 i 100 milions de persones. Si optem pel terme mitjà, 90 milions, això representaria que la població evangèlica estatunidenca és més gran que totes les nacions europees, amb l’excepció de Rússia. També és diversa, ja que s’estén per totes les regions, races i nivells socioeconòmics. El pal de paller que ha mantingut unit el moviment, històricament, no eren tan sols una sèrie de compromisos morals i teològics, sinó també una visió del món força similar i unes fonts d’informació comunes. Les diferents corbes de plausibilitat i d’informació se superposaven en un alt grau. Hi havia alguns assumptes en els quals s’hi trobaven diferències, però els punts en comú servien com a base per a la comprensió mútua i la comunió.

Aquest sentit de comunió va anar tensant-se a mesura que grups que en el passat no s’identificaven com a evangèlics van encabir-se en el moviment; això va portar a una definició de la categoria “evangèlic” menys teològica i més basada en termes socials, culturals i polítics. Aquest moviment evangèlic més ampli avui s’està dividint en comunitats separades, que encara mantenen certs compromisos morals i teològics en comú, però difereixen de forma dramàtica en les seves fonts d’informació i la seva visió general del món. Els seus universos informatius gairebé no se superposen, no hi ha coincidència. Només poden tractar sobre una sèrie de temes si volen evitar desacords dolorosos i exasperants.

Dintre de l’evangelicalisme americà, un grup pensa que les nostres llibertats religioses mai havien estat tan fermament establertes; l’altre, que mai havien estat sota més risc. Un grup creu que el racisme encara és sistèmic, a la societat americana; l’altre que el “racisme sistèmic” és un intent per part dels progressistes per redistribuir riquesa i poder cap als radicals furiosos. Un es preocupa més per la insurrecció al Capitoli; l’altre pels aldarulls que van seguir l’assassinat de George Floyd. Un creu que la presidència de Trump va danyar el testimoni cristià per generacions; l’altre, que va ser enormement beneficiós. Un creu que l’expresident va intentar donar un cop d’estat; l’altre, que els demòcrates van cometre frau electoral i van robar la presidència. Un pensa que les mascaretes i les vacunes són una marca de l’amor cristià; l’altre, que rebutjar aquestes és una marca de coratge cristià.

Article continues below

S’hi pot trobar una infinitat de grups enmig, és clar, però aquests exemples il·lustren la tensió: ocupem la mateixa realitat, però mons completament diferents. Existeix la qüestió legítima de si aquests mons poden (o si haurien de) retrobar-se de nou. Ens trobem davant un moment crític per al nostre moviment.

Què podem fer, doncs? El model mateix suggereix per on començar. Si movem les corbes d’informació cap a un centre comú, les corbes de plausibilitat respectives les seguiran. La informació ens arriba de tres fonts: els mitjans, les autoritats i la comunitat. Una raó de la nostra desunió és que aquestes tres fonts es troben en crisi dins l’evangelicalisme americà. Només faré un breu resum d’aquests punts.

En primer lloc, la crisi dels mitjans és greu. Tot i que els mitjans de comunicació d’avui són més poderosos i omnipresents, també han resultat fragmentar-se més i són més polaritzadors. Les dinàmiques dels mitjans moderns recompensen els continguts que són immediats, irats i hiperbòlics, el que fa dels mitjans un mercat idoni per als qui venen menyspreu i els qui comercien amb l’odi. Els evangèlics es troben vacil·lant entre les plataformes de les xarxes socials i els mitjans de comunicació tradicionals que, obertament, defensen les causes progressistes i cancel·len les veus conservadores i d’extrema dreta que trafiquen amb la paranoia i la desinformació. Ras i curt, el panorama dels mitjans digitals ha evolucionat per a treure profit dels nostres vicis, més que no pas de les nostres virtuts, i ha esdevingut increïblement efectiu a l’hora de dividir les audiències en esferes d’influència hermètiques que només emeten les informacions i opinions que confirmen les angoixes i antipaties de les seves audiències respectives.

Això suposa un repte extraordinari per al discipulat cristià. El consum de mitjans ha crescut durant anys, i s’ha disparat durant la pandèmia. Els membres de les nostres congregacions poden passar unes poques hores per setmana llegint la Paraula de Déu (que sempre hauria de ser la font d’informació i d’autoritat més important per als cristians), però 40 hores o més injectant-se l’animadversió del moment. Una vegada la corba d’informació comença a anar a la deriva, a esquerra o dreta, els algoritmes dels mitjans digitals i les manipulacions dels polítics i dels especuladors n’acceleren la inèrcia. Al cap de poc temps, comunitats cristianes que abans compartien una visió general del món descobreixen que només estan d’acord en els punts més essencials de la fe. Serà difícil tractar amb altres parts de la corba d’informació abans d’aconseguir alguna mesura de sensatesa al nostre consum dels mitjans. Com més temps vivim en mons informatius separats, més profundes i més amples esdevindran les divisions. Com més temps ens lliurem a la golafreria informativa, escatimant en la nutrició més profunda que cultiva el Crist en nosaltres, menys tindrem en comú.

Article continues below

La crisi dels mitjans afecta totes les esferes de la societat; però el moviment evangèlic també s’enfronta a una crisi d’autoritat de collita pròpia. Una generació de líders evangèlics que gaudien d’un respecte immens ha mort. La generació actual de líders d’institucions evangèliques, malgrat que és més diversa que la dels seus antecessors, té problemes per emergir per sobre de la polarització rampant dels nostres temps. A més, el moviment ha vist com incomptables líders han caigut en desgràcia de maneres espectacularment destructives. Alhora hem vist el sorgiment dels pastors superestrelles. En el passat es donava que amb l’obediència continuada en una direcció, amb una vida d’estudi i serveis humils, les persones es guanyaven un mínim d’autoritat espiritual i uns mitjans de vida modestos. Avui, un perfil atrevit i el talent per promocionar-se a un mateix pot proporcionar riqueses i estrellat en el mercat de les superestrelles cristianes.

La conseqüència d’això és la desil·lusió i la divisió. Mentre que les generacions més joves es dirigeixen cap a la sortida, els qui resten a les nostres esglésies s’atrinxeren encara més en els seus propis camps ideològics. Si mai torna a ser veritat que les autoritats àmpliament respectades formen una part important de la nostra corba d’informació compartida, serà perquè haurem donat l’esquena a la cultura de l’estrellat i ens haurem mogut cap a una cultura de la santificació, on el lideratge es basa menys en construir plataformes i més en portar la creu de Crist. Serà perquè haurem recordat les paraules de Jesús, que “qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor” (Mateu 20:26). També serà perquè haurem après de nou com escoltar els homes i dones savis, els líders i també els qui ens envolten, sense crucificar-los per causa de diferències polítiques.

La tercera forma de canviar la corba d’informació és lidiar amb la nostra crisi de comunitat. La comunitat és essencial per a la vida cristiana. Dóna profunditat al nostre coneixement de la Paraula, forja la nostra identitat compartida en Crist, cultiva el caràcter cristià, i disciplina els nostres joves. Però les tensions, temptacions i distraccions resplendents dels temps presents han creat tensions als lligams que ens uneixen, substituint la calidesa i la profunditat de la comunitat encarnada per una imitació digital. La pandèmia no ha fet més que aprofundir el nostre aïllament, causant que molts cerquin fora de les seves esglésies, tribus polítiques o comunitats conspiratòries, a la cerca de propòsit i pertinença. Encara més, la hiperpolitització del moviment evangèlic americà ha dut a una autoselecció en funció de criteris polítics. Els membres d’esglésies als qui no els agraden els posicionaments dels seus pastors marxen cap a altres esglésies amb posicions polítiques com les seves. Però les congregacions formades per individus amb universos informatius gairebé idèntics tendiran cap a la rigidesa i cap a un radicalisme creixent: el que Cass Sunstein anomena “la Llei de Polarització de Grups”.

Article continues below

En comptes de retirar-se en comunitats que es detesten mútuament, l’església hauria d’oferir una comunitat d’amor mutu, un santuari fora de la fragmentació i la polarització, fora de la soledat i l’aïllament dels temps presents. L’església hauria de ser un model de què significa cuidar els uns dels altres malgrat les nostres diferències sobre temes socials i polítics, i afirmar l’arrelament incomparablement més profund de la nostra identitat en Crist.

Michael O. Emerson, un sociòleg i acadèmic de la religió als EUA de la Universitat d’Illinois, a Chicago, recentment ha dit que ha estudiat congregacions religioses durant més de trenta anys, però que “mai havia vist” uns nivells de conflicte tan extraordinaris. “Què hi ha de diferent, ara?”, preguntava. “El conflicte és sobre cosmovisions senceres: política, raça, com hem de comportar-nos en aquest món i, fins i tot, quin és el propòsit de la religió i la fe”. En aquest escrit només ofereixo un model per entendre com hem arribat a aquesta cruïlla, i un simple suggeriment sobre com podríem començar el projecte generacional que se’ns presenta.

No és el cas que no tinguem esperança. Les mentides no convencen ningú, al capdavall. L’odi és una mala imitació del propòsit, l’estrellat un mal substitut de la saviesa, i el tribalisme polític una mala analogia de l’autèntica comunitat entre cristians. Allò que ens defineix com a poble és la resurrecció del Fill de Déu. Som cridats al ministeri de la redempció i la reconciliació.

Així doncs, potser podem començar bastint ponts entre els nostres universos informatius. Potser podem nodrir un ecosistema de mitjans saludable que ofereixi una visió equilibrada del món i una conversa generosa sobre aquest. Potser podem restaurar la nostra cultura del lideratge, perquè es defineixi per la humilitat en comptes de l’estrellat, i per la integritat en comptes del poder d’influència. Potser podem convidar aquells qui han trobat falsificacions de la veritable comunitat en el tribalisme polític a redescobrir una comunitat més rica i més robusta, en Crist. Tot això serà essencial a l’hora de reconstruir una comprensió compartida del món que Déu ha creat, i de què significa seguir Jesús en aquest món.

Timothy Dalrymple és president i conseller delegat de Christianity Today. Podeu seguir-lo al Twitter a @TimDalrymple.

[ This article is also available in English español Português 简体中文, and 繁体中文. See all of our Catalan (català) coverage. ]