Aquest article és una transcripció parcial de l’episodi 247 del Podcast Quick to Listen de Christianity Today.

Enmig de tota la gentada que s'amuntegava davant del Capitoli, es podia veure simbologia cristiana barrejada amb banderes confederades i cartells de la campanya electoral de 2020 amb els noms de Trump i Pence, i també parafernàlia de QAnon i cascos vikings. La gent portava creus, senyeres i pancartes on es podia llegir "Jesus Saves" i "Jesus 2020". En el moment que els manifestants van arribar a les escales del Capitoli, algú des de l'altra banda del carrer va fer sonar un una banya de boc mentre una dona cantava "Pau en el nom de Jesús. La sang de Jesús cobreixi aquest lloc”.

L’endemà de l’assalt al Capitoli, molts van veure una clara connexió entre la violència viscuda i el nacionalisme cristià. Com va escriure Tish Harrison per CT:

La responsabilitat de la violència d’ahir ha de recaure en part sobre aquells líders evangèlics que van animar i celebrar la presidència de Trump. Tristament, també ha de recaure d’una manera més genèrica sobre l’església blanca americana.

Paul D. Miller és professor d’afers internacionals a l’Escola Diplomàtica de Georgetown University. També és investigador de la Comissió d’Ètica i Llibertat Religiosa. Acaba de publicar Just War and Ordered Liberty i tot just està acabant d’escriure un llibre per a InterVarsity Press que possiblement es titularà Christian Nationalism in the Age of Trump.

Convidat per Morgan Lee —Global Media Manager— i Ted Olsen, director editorial de Christianity Today, Miller ens ajuda a entendre el ressorgiment del nacionalisme cristià en el món evangèlic, i dona consell a aquells líders que tracten d’ajudar els membres radicalitzats en les seves comunitats.

Parts destacades de l’episodi 247 del Podcast Quick to Listen:

Com defineixes el nacionalisme cristià?

Paul D. Miller: És més fàcil definir el nacionalisme cristià si el comparem amb el cristianisme. El cristianisme és una religió. Un conjunt de creences sobre coses transcendentals: sobretot amb el que té a veure amb la vida, la mort i la resurrecció de Jesucrist. S’extreu de la Bíblia, el Credo de Nicea i el Credo dels Apòstols.

El nacionalisme cristià és una ideologia política sobre la identitat dels Estats Units d’Amèrica. És un conjunt de prescripcions polítiques a les quals, segons els nacionalistes, el govern hauria d’estar subjecte. No s’extreu de la Bíblia. Les seves fonts són la filosofia secular i una interpretació pròpia de la història. L’any passat, Andrew Whitehead i Samuel Perry van escriure un gran llibre sobre el nacionalisme cristià titulat Taking America Back for God. El que venen a dir és que el nacionalisme cristià és un marc cultural, una col·lecció de mites, tradicions, símbols, narratives i sistemes de valor.

El nacionalisme cristià idealitza i defensa la fusió del cristianisme amb la vida civil americana. Aquesta és una bona manera d'entendre aquest fenomen. El nacionalisme cristià creu que la nació americana es defineix a partir del cristianisme i que el govern ha de prendre mesures perquè les coses continuïn sent d'aquesta manera i mantenir així la nostra herència cristiana. No és simplement una opinió sobre la història d'Amèrica. Es tracta, més aviat, d'una prescripció sobre el que Amèrica hauria de fer en el futur. És a dir, continuar i preservar la nostra identitat com a nació cristiana. Això és el nacionalisme cristià.

Article continues below

Perry i White plantegen cinc qüestions a partir de les quals mesuren el grau de nacionalisme cristià en les persones enquestades. Una de les preguntes és si la gent està d’acord amb la següent frase: “Considero que els documents fundacionals com la Declaració d’Independència i la Constitució són d’inspiració divina”. Quina és la teva opinió al respecte?

Paul D. Miller: Si creus que la Constitució és d’inspiració divina, això et posa en l’esglaó més alt del nacionalisme cristià. No pots ser més nacionalista cristià si parteixes d’aquí. A vegades els científics socials parlen del tipus ideal d’una cosa. En altres paraules, la seva conclusió lògica, la seva forma més pura.

Crec que qualsevol mena de nacionalisme en la seva forma més pura és una religió. És idolatria. Això és veritat quant al nacionalisme cristià. Pren els símbols, la retòrica i els conceptes del cristianisme i els envolta d'una ideologia política que en la seva forma més pura és idolàtrica. No estic dient que tothom en l'assalt del Capitoli era idolatra, perquè no sé si la idea de cada un d'ells era l'ideal típic del nacionalisme cristià ideològic. Aquesta és la virtut de presentar-la com una escala lliscant. La gent cau en aquesta escala, però a l'extrem hi ha un idòlatra.

Hauríem de considerar el nacionalisme cristià com una cosmovisió, de la mateixa manera que el secularisme o el modernisme? Fins a quin punt hauríem de considerar el nacionalisme cristià com un conjunt complet de visions del món on el que creguis sobre una cosa, afectarà inevitablement la manera en la qual creguis sobre una altra?

Paul D. Miller: Prefereixo fer servir el llenguatge d'ideologia, que el nacionalisme cristià és una ideologia política. Una ideologia és un conjunt d'idees normatives sobre l'ordre social i polític, vinculades entre elles, que tracten d'especificar com s'hauria d'ordenar la societat i la política.

Vincula idees, però ho fa d’una forma articulada. Diu: "Aquí teniu la història del món i com hauria de ser el món". Em dona un rol a partir del qual puc treballar per fer realitat aquest món. Això és el que és una ideologia. Ho veiem en el socialisme, el marxisme i el feixisme. Ho veiem en el nacionalisme de totes les franges, inclòs el nacionalisme cristià. Acostumo a utilitzar aquest tipus de llenguatge. És més comú en literatura i teoria política.

Quan extens està el nacionalisme cristià? Quina influència tenen aquestes afirmacions? Fins a on arriba?

Paul D. Miller: Whitehead i Perry ho van mesurar i diuen que el 52% de tots els nord-americans són el que ells anomenen ambaixadors. Després, hi ha els acomodadors, persones que són properes al nacionalisme cristià, que són tolerants i accepten prou els postulats perquè no s’hi oposen. El 78% dels que s’autoidentifiquen com a evangèlics són ambaixadors o acomodadors del nacionalisme cristià. Per cert, és molt important reconèixer en aquesta distinció que els ambaixadors són un grup més reduït. Són els ideòlegs més forts que passen temps invertint energia, pensant-hi, pregant i defensant-la, escrivint als seus congressistes i assistint a les mobilitzacions.

Article continues below

La meva resposta a aquests dos grups és diferent. Crec que els ambaixadors són els llops i els acomodadors són, francament, les ovelles que necessiten ser educades apropiadament, rebre correcció encertada i consell que les ajudi a pensar de forma més clara sobre la ideologia que els ha estat inculcada. Crec que els ambaixadors són enganyadors i han de ser expulsats i rebutjats, però els acomodadors —sempre que ho acceptin— necessiten una correcció suau.

Diries que cantar cançons patriòtiques, exhibir banderes americanes i fer jurament de lleialtat als Estats Units a l’església cau dins dels paràmetres del nacionalisme cristià?

Paul D. Miller: En general, diria que sí. Vull ser clar, però: soc un americà patriota: he estat soldat a l'exèrcit dels Estats Units. Soc veterà de la guerra d'Afganistan. Cada 4 de juliol, porto els meus fills a les desfilades i els llegeixo la Declaració d’Independència.

No hi ha res de dolent en el patriotisme. De fet, crec que hauríem de ser patriotes perquè és la millor mesura preventiva contra els mals nacionalismes. Estic orgullós de ser nord-americà, però hi ha un moment i un lloc per a cada cosa. Hi ha límits adequats al voltant d’això i crec que l’església no és el lloc adequat. Estic a favor de treure fora les banderes de les esglésies. No perquè menystinguem els Estats Units, sinó perquè quan som a l’església, celebrem la nostra ciutadania en una política diferent que prové del regne del cel, que és un regne que inclou tots els pobles d'entre tots els pobles, llengües i nacions de la terra.

Això és una cosa meravellosa i, per aquesta mateixa raó, el lloc apropiat de la bandera americana no és a cap edifici de l'església. De la mateixa manera, no defensaria cantar cançons patriòtiques a l'església. No acabo de tenir-ho clar que moltes esglésies celebrin, per exemple, el cap de setmana del Memorial Day i facin una crida especial o un acte especial de gratitud als veterans. Aquesta és una zona grisa. Algunes esglésies van massa lluny i fan grans festes patriòtiques en aquell cap de setmana.

Solen ser aquestes esglésies més surenyes o més rurals? Un bon nombre dels que hem crescut a l’església hem estat cecs davant la freqüència en què en el si de les congregacions es dona el binomi Déu i nació tan propi de l’extremisme del nacionalisme cristià.

Paul D. Miller: Es distribueix de manera desigual arreu del país. Es dona més al sud amb una forta representació al mig oest. És més fort a les zones rurals i a les ciutats més petites, menys comú a les ciutats més grans. També hi ha una distinció entre classes i educació, ja que és més freqüent a la classe mitjana baixa i entre la població que no té estudis universitaris.

Article continues below

En certes parts del país, no veus una altra cosa que aquest tipus de celebració conjunta de Déu i país. Soc d’Oregon. No vaig créixer al sud, però he viatjat. Mentre estava a l’exèrcit, vaig viure un temps en el sud dels Estats Units, on vaig veure-ho una mica més de prop. És important tenir en compte la distinció regional.

Quin és l’atractiu del nacionalisme cristià, el qual ha estat descrit com a “pobre, inculte i fàcil de manar” Dreta Religiosa? El despertar de la dreta religiosa es va produir als anys 70 i 80, però darrerament s’ha intensificat.

Paul D. Miller: Des que els europeus van trepitjar les costes nord-americanes, van pensar en la política. I el que van anar construint ho feren en termes religiosos. El que es va importar a aquesta terra sempre ha estat part del tipus de cristianisme europeu que és una versió de la cristiandat; una barreja d’identitats sagrades i seculars que donen sentit a l’univers.

Alguns van pensar que en la seva fundació Amèrica era el nou Israel. Ho van escriure així i van considerar que la revolució era un pas endavant en la construcció del regne de Déu. El mateix va passar durant la Guerra Civil, entesa com una justa croada contra el poder maligne de l'esclavatge. Es fa servir aquest sentit de justícia pròpia per a construir una forma de nacionalisme americà amb elevades dosis de misticisme cristià però de poca ajuda.

En els darrers cent anys, a mesura que Amèrica s’ha anat transformant en menys cristiana i menys blanca, la població blanca i cristiana s'ha posat a la defensiva. Sentim com si el món estigués en contra nostre. Minvem, el nostre poder es redueix, les nostres influències cada cop són menys en comparació a totes les altres forces del món.

Les influències no cristianes i estrangeres ara controlen el nostre país i ens el prenen. En els darrers quaranta anys, els nacionalistes cristians tendeixen a creure que els cristians són atacats i perseguits. Això ens avoca a una visió cada vegada més dominada per la por: la dicotomia nosaltres contra ells, les forces fora del nostre control actuen en contra nostre. Crec que és per això que l'actual nacionalisme cristià és diferent del de les generacions passades i és per això que s’emmotlla també a algunes de les teories de la conspiració.

Fins a quin punt el nacionalisme cristià té una visió de Déu massa implicat en el món i modelant la nació mitjançant la seva sobirania?

Paul D. Miller: Si em pregunteu, els Estats Units haurien d’adoptar valors cristians? Jo diria que sí, perquè com a cristians estem cridats a treballar a favor de la justícia i el bé comú, i tenir cura dels pobres.

Aquests són valors cristians i crec que al nostre país li convindrien. Això no em converteix en nacionalista cristià. Però crec que hauríem d’estar involucrats en els afers de la vida pública. Hauríem de defensar la justícia a partir de la nostra comprensió de la justícia que prové de la Bíblia.

Això no és nacionalisme cristià. El nacionalisme cristià construeix un argument sobre la identitat nord-americana: som una nació cristiana i hem de romandre. La creença distintiva dels nacionalistes cristians és que Déu afavoreix especialment els Estats Units. Hi ha una superposició entre això i el legítim compromís cristià amb la política. La llibertat religiosa i la lluita contra l'avortament són les principals causes del nacionalisme cristià.

Article continues below

La crítica i la condemna del nacionalisme cristià, no suposa criticar qualsevol compromís polític per part dels cristians. De fet, hem de continuar involucrats en la política per reivindicar Crist i dir: "No creiem que el nom de Crist pertanyi a aquesta agenda política".

¿Què va passar exactament durant les eleccions presidencials de 2016, i els quatre anys següents, que va canviar la influència del nacionalisme cristià?

Paul D. Miller: Els comentaristes deien que era molt poc probable que Trump aprofités el suport cristià a causa de la seva conducta personal. Però si ens hi fixem bé, va construir la seva campanya articulant un discurs per captar expressament el vot dels cristians. Per exemple, el juny del 2016 va dir “Respectarem i defensarem els cristians americans”. El gener va dir “El cristianisme tindrà poder”. Mai abans cap altre candidat havia arribat a afirmar amb tanta contundència que defensaria el poder cristià. Això és, en essència, el nacionalisme cristià: la defensa del poder cristià en comptes dels principis cristians. Molts altres candidats defensen la justícia, com un principi cristià, però Trump va ser el primer a dir que defensaria el poder cristià. Per això, va tenir tan bona acceptació entre molts evangèlics blancs. Perquè, de fet, aquest era el programa polític que havien estat perseguint durant dècades, el poder cristià, la qual cosa resulta ser més important que els principis cristians.

Quina és la connexió entre el nacionalisme blanc i el nacionalisme cristià?

Paul D. Miller: Hem de reconèixer que la dreta alternativa i el nacionalisme blanc són directament racistes. De forma explícita identifiquen la civilització occidental amb l’ADN europeu. En comptades ocasions parlen del cristianisme, excepte quan el volen reivindicar com a part de l’herència occidental o europea, l’herència de la cristiandat.

El nacionalisme cristià no afirmaria a primera instància que els blancs són inherentment superiors. Però, si mires una mica més a fons, trobaràs que el nacionalisme cristià i el nacionalisme blanc estan d’acord sobre una sèrie de temes. Per exemple, en el cas de preguntar si la desigualtat racial als Estats Units es deu principalment al mèrit individual o a factors estructurals sistèmics, els nacionalistes cristians i els nacionalistes blancs estarien d'acord que es deu principalment al mèrit individual. Tots dos defensarien fortes restriccions a la immigració. Rebutjarien que existeix racisme sistèmic. Hi ha una diferència, però alhora hi ha una certa superposició en aquestes actituds subjacents.

Com hauríem de veure els diferents efectes que el nacionalisme cristià té sobre els blancs i els no blancs?

Paul D. Miller: White Too Long de Robert Jones és un altre llibre sobre aquest tema. Va fer una enquesta on es constata que els cristians negres i els blancs no cristians tendeixen a veure el món d’una manera, mentre que els cristians blancs el veuen d’una altra manera. Això mostra que la distintiva percepció del món dels cristians blancs no es deu simplement al seu cristianisme. En cas contrari, els cristians negres estarien d’acord amb ells. D’altra banda, no pot ser simplement degut a la seva condició com a blancs. En cas contrari, els no cristians blancs també estarien d'acord amb ells.

Article continues below

Hi ha una certa interacció diferenciada entre el cristianisme i el sentiment percebut de superioritat entre els blancs, la qual cosa significa que l’evangelisme blanc ara ha esdevingut una comunitat històrica etnoreligiosa amb la seva distintiva visió del món i la seva pròpia manera d’interpretar la realitat. Això no és cristianisme. És cristianisme blanc o protestantisme anglosaxó. Es tracta d’una tradició sociocultural religiosa diferent que ha sorgit durant els darrers tres segles en l'espai transatlàntic creat entre el Regne Unit i els Estats Units.

Podeu parlar de la contribució històrica única dels protestants anglosaxons, però també és cert que sembla que siguin especialment cecs a les realitats d’una societat racialitzada. Aquesta és la meva millor resposta al que passa aquí: l’evangelicalisme blanc ha deixat de ser una gran tradició de reflexió i pràctica religiosa. S’ha convertit en una comunitat ètnica i religiosa més petita i provincial que simplement defensa els seus propis avantatges, poder i privilegis.

Com abordem el nacionalisme cristià i el cristianisme blanc, i és possible separar-los?

Paul D. Miller: No crec que sigui possible separar-los. Qualsevol qüestió sobre raça a Amèrica és una qüestió política. Part de la resposta ha de ser un recordatori que la nostra religió transcendeix qualsevol comunitat històrica. Donat que ens trobem tan capficats en la nostra identitat americana o en el fet de ser blancs, necessitem exposar-nos a la crítica de persones que pertanyen a altres tradicions i altres comunitats.

En l'àmbit individual, si us trobeu en aquesta situació, aneu a buscar algú que provingui d'una tradició diferent i, simplement, seieu i escolteu. No tens per què tenir una conversació incòmoda sobre l'assalt al Capitoli. Podeu intentar aprofundir en la vostra amistat amb cultures, comunitats i tradicions diferents de les vostres. Aquest és un pas important.

També podem recordar als cristians la llarga tradició de coses bones en el cristianisme. Frederick Douglass és un cristià nord-americà que va fer bons sermons sobre la naturalesa de l'experiment americà i la seva relació amb el cristianisme. No ho va fer com algú que criticava el cristianisme, sinó valent-se del cristianisme per criticar l’església blanca americana. Llegim Frederick Douglass i aprenem d’ell per tal de saber com allunyar-nos de tot el que és desagradable de les esglésies blanques del passat i cultivar el millor del cristianisme americà.

Quan la gent pensa en l'assalt al Capitoli, ho faran tenint present les "fake news" i la falta d'honestedat dels líders que van empènyer tota aquella gent. Quan penses en el nacionalisme cristià, fins a quin punt creus que és deshonest?

Paul D. Miller: Per desgràcia, crec que hi ha probablement més gent que de veritat creu el que està dient que no pas mentint de forma conscient al respecte. Per part dels feligresos, probablement és més un problema de cor i d'orelles tancades. Una qüestió d'orgull: la negativa a escoltar, la negativa a reavaluar les mateixes creences a la llum de la realitat. La negativa, en definitiva, a reconèixer els fets com a tal. Per als nacionalistes cristians, les seves idees preconcebudes sobre Amèrica i la relació del cristianisme amb Amèrica són ara més importants que la realitat.

Article continues below

S’aferren a les seves creences davant una realitat que els resulta conflictiva. Inventen una manera d’explicar aquestes aberracions i això és exactament el que dona lloc a conspiracions; les quals són, de fet, la manera alternativa d’explicar la realitat i refugiar-se en creences fantàstiques.

Quin hauria de ser el catalitzador que portés la gent a dubtar d’aquestes creences? Què els pot provocar l'autocrítica o l’autoreflexió?

Paul D. Miller: Durant la guerra d’Afganistan, vaig treballar per al govern dels Estats Units en la lluita en contra del terrorisme. Parlàvem sobre l'esforç de canviar i recuperar la ment dels terroristes radicals per convertir-los de nou a una visió no terrorista del món. Aquest és un marc de referència que ens pot ajudar. Vam trobar que aquesta mena de programes funcionaven millor quan els fèiem des de l'àmbit local amb la implicació de sòlides institucions de la societat civil, com ara mesquites o altres institucions religioses.

Es van reintegrar en sòlides comunitats locals, van trobar un sentiment de pertinença, propòsit i identitat més enllà de les seves antigues filiacions. Les esglésies predominantment blanques estan dirigides per líders blancs que reconeixen l'amenaça del nacionalisme cristià i necessiten elaborar una comprensió diferent o addicional de la missió de l'església. El 78% dels que s'autoidentifiquen com a evangèlics són partidaris o justifiquen d'alguna manera aquesta ideologia. Són desenes de milions de persones. L’església sempre s'ha d’enfrontar a la falsa ensenyança.

També és tasca de l’església confrontar el pecat. Algunes persones van utilitzar el nom de Crist i van cometre actes de pecat públic amb revoltes i, fins i tot, violència política. La tasca de l’església és la proclamació del nom de Jesús i denunciar la falsificació de l’evangeli.

L’església ha de predicar la veritat i construir comunitats fortes que donin identitat, propòsit i sentit de pertinença a la gent, més enllà de la nostra vida política. Aquesta és una part essencial a l'hora de tractar la soledat, la por i la ràbia per la sensació d'abandó que molts cristians senten i que els condueix al moviment del nacionalisme cristià.

Creus que la forma de treballar amb els qui han estat enganyats hauria de ser la mateixa que la manera que tractem d'afrontar el lideratge?

Paul D. Miller: Hi ha una diferència entre els que promouen el nacionalisme cristià i els que simplement s'hi acomoden. Els ideòlegs convençuts necessiten una forta reprimenda; per exemple, Eric Metaxas per la manera com s'ha anat posicionant en la defensa radical de Trump i del nacionalisme cristià. No estic d'acord amb ell i crec que s'està fent mal a ell mateix, a la nació i a l’evangeli.

Article continues below

Una altra cosa diferent és el que fem amb els que s’acomoden, la gent que seu als bancs de l’església. Necessiten amor i comunitat. L’església no és només un lloc on vas per sentir una bona lliçó magistral sobre la Bíblia. Hauria de ser un lloc on vas per viure l’evangeli en comunitat amb altres, on serveixes a l’església i al teu barri amb amor. Tot el que doni sentit, propòsit i pertinença hauria d’allunyar-nos de les expressions polítiques poc saludables que estem contemplant.

Si a la teva església haguéssiu de començar un programa per reeducar les creences del nacionalisme cristià, com ho faríeu?

Paul D. Miller: Jo no recomanaria als pastors que d'entrada adrecessin un sermó en contra de Trump. Segurament, no seria la millor manera de començar. El que si penso és que els pastors necessiten predicar una correcta teologia política i una correcta escatologia. Necessiten predicar sobre el regne, que Jesús és el nostre Rei i el seu regne no és d'aquest món.

Els pastors necessiten dir des del púlpit que els Estats Units no són el nou Israel. Hi ha molts cristians que semblen estar confosos sobre aquesta qüestió. Els Estats Units són un país meravellós, però no és el nou Israel. L’església és el nou Israel.

Necessitem dir-ho ben alt i fort. El que necessitem és una mena d’educació teològica correctiva. Recomano llibres de Jonathan Dodson, un amic meu que escriu sobre el discipulat amb l’evangeli com a centre. És coautor d’un llibre titulat Called Together: A Guide to Forming Missional Communities. La idea és viure junts l’evangeli en discipulat i en comunitat, i en servei de l’església i del barri.

També es tracta de viure de cara al món. Servint per a fer el món un lloc millor. Hem estat cridats a fer bones obres i això és el que passa: quan formem aquest tipus de comunitats i grups petits.

No es tracta només de fer estudis bíblics, sinó també de viure servint de forma activa. Aquest és el tipus de cosa que dona a la gent un sentit de pertinença en l'església de Jesús, al nostre veïnat i al món d'una manera oposada a tot el que el nacionalisme cristià representa.

¿De quina altra manera les esglésies poden fer que les persones deixin el nacionalisme cristià i passin a ser ciutadanes del regne de Crist, quan els pastors només els hi poden dedicar una hora a la setmana?

Paul D. Miller: Tinc una resposta que va en dues direccions. Una és que els pastors, fins i tot des del púlpit, poden començar a adreçar la qüestió. Normalment no diria això, però crec que el problema arriba a ser tan greu a causa del consum que es fa de les notícies i la formació i adoctrinament que es rep dels mitjans de comunicació seculars.

Com a part de la seva tasca, els pastors haurien d'advertir els creients de no caure pels penya-segats i en els paranys de l'enemic. Els pastors han d'advertir la seva gent de la quantitat de temps que passen en aquest tema i les seves particulars formes de desinformació i engany.

Poden els pastors cridar l'atenció demanant saber "Quant de temps dediques a escoltar Fox News o a escoltar la ràdio?" Hem d’aprendre l’habilitat d’analitzar de forma crítica les fonts de notícies que rebem. Els pastors poden exhortar la congregació a fer-ho.

Article continues below

Com escullen els pastors quines són les causes per les quals val la pena lluitar i sobre qui o què cal cridar l’atenció?

Paul D. Miller: En part es tracta de coratge, però també és veritat que cap pastor evangèlic blanc es fa enrere a l'hora de predicar en contra de l'avortament o fins i tot posicionar-se a favor d'un discurs de dretes. No els falta mai coratge a l'hora de predicar sobre l’imperatiu de la llibertat religiosa.

Hi ha uns quants temes que pertanyen a la nostra llista. La justícia racial pertany a aquesta llista. Respectar la llei i el mateix nacionalisme cristià pertanyen a aquesta llista perquè ha arribat a ser tan perniciós. El 77% dels que s'autoidentifiquen com evangèlics es troba dins d'aquest moviment. Vull que els pastors reconeguin que ara ja és un greu problema. És hora de començar a abordar-ho directament des del púlpit com un d’aquests pocs temes polítics que necessiten ser adreçats.

L’altre tema, probablement de major influència a llarg termini, és la comunitat. Tinc la sensació que moltes esglésies ho centren tot en la predicació i deixen que la comunitat es desenvolupi, potser, per si sola. Crec que crear comunitat és tan important com predicar, perquè és precisament en la comunitat que la predicació és viscuda. És on es rendeixen comptes. Qui ha d’advertir a la persona que seu al meu costat, un jubilat que surt un cop a la setmana a prendre cafè, que no miri Fox News cinc hores cada dia?

Ho ha de fer el pastor? No, el més probable és que ho faci la persona que seu al seu costat invitant-lo a sopar cada quinze dies. És en aquest entorn on es donarà lloc de forma més significativa la rendició de comptes; però això no passarà si les esglésies no es posen expressament a construir una comunitat que doni a la gent la responsabilitat de tenir cura els uns pels altres rendint comptes.

Aquesta és la raó de ser de les esglésies. Però no estic segur que passi tant com ens convindria..

Per a la nostra audiència fora dels Estats Units, de quina manera els demanaries que preguessin pels Estats Units ara?

Paul D. Miller: Pregueu per justícia i pregueu per pau. Pregueu per claredat i per la veritat. Em sembla que ens trobem en un moment en què l'orgull passa a ser més important que la veritat. Necessitem humilitat per sentir la veritat. Pregueu per les paraules dures que calen ser escoltades, que es parli amb coratge, però també amb amor. Pregueu per la delicadesa amb la qual hem d'arribar no als líders, sinó als seguidors d'aquest moviment. Pregueu per bondat a l'hora d'acostar-nos a ells i amb tendresa demanar-los que s'allunyin del perill que representa aquest moviment.

Traduït per Xavier Memba

[ This article is also available in English. See all of our Catalan (català) coverage. ]