De vegades són els moments ordinaris de la vida els que ens queden gravats a la memòria. Recordo (Jennifer) una vegada que havíem anat a fer encàrrecs amb la meva mare quan tenia set anys. Havíem fet una visita al banc i, com era costum aleshores, ma mare es presentava com “Senyora” (“Mrs.”) i després donava el nom i cognoms del meu pare. La combinació de “Senyora” i el nom del meu pare em grinyolava i em feia riure ben fort; em fascinava realment. “Mare, aquest és el nom del pare”, insistia jo, desconcertada. “Tens el teu nom!”. Encara recordo com em miraven, ella i el caixer o la caixera del banc, sorpresos. Intercanvis d’aquesta mena van resultar ser un microcosmos del canvi de perspectiva entre generacions que va tenir lloc durant el segle XX als Estats Units i la resta del món occidental.

Molt abans que la cultura occidental comencés a tractar sobre com obrir-se a l’ús dels noms propis de les dones, les Escriptures ja anaven per davant. De fet, les Escriptures desafiaven de forma consistent les pràctiques culturals de la seva època, deixant registrats els noms de dones ordinàries a les seves pàgines. Registrar els noms de dones ordinàries a la gran història de la creació i redempció divines és un dels exemples menys reconeguts, i alhora més remarcables, de la coherència textual de la Bíblia.

És evident que algunes de les històries sobre dones a les Escriptures són més accessibles que altres. Pels qui no són experts en el Nou Testament, tota menció de “Febe” (Romans 16:1–2) es relaciona abans, en el nostre context cultural, amb el personatge de la música adorable, rossa i bleda de la sèrie Friends, que no pas amb la dona de qui parla la Carta als Romans. Una fe que cerca una major comprensió del món sempre investigarà el text més a fons. Qui va ser Febe? I quina relació tenia amb aquesta epístola tan influent?

L’evangeli més pur

Tota l’Escriptura és inspirada per Déu, però no tots els llibres de la Bíblia han gaudit d’una recepció tan bona i de tanta influència, a la història de l’Església, com la Carta als Romans. És difícil quantificar l’enorme impacte d’aquesta epístola en la teologia de l’Església i la formació dels seus líders. Llegir Romans mai ha estat una empresa de pusil·lànimes.

Durant la història de la cristiandat, la Carta als Romans es recorda com un llibre que ha transformat alguns dels líders més significatius de l’Església. Quan Agustí d’Hipona va sentir les paraules “agafa i llegeix”, en aquell moment que li canviaria la vida, va obrir la Bíblia per Romans 13:13. L’escolasticisme medieval va prendre forma amb la Carta als Romans a través del Libri Quattuor Sententiarum de Pere Llombard, el llibre de referència en matèria teològica de l’edat mitjana fins que l’obra de Tomàs d’Aquino va deixar empremta.

L’interès creixent per les epístoles paulines durant la Reforma va comportar la publicació de més de setanta nous comentaris només sobre la Carta als Romans, gràcies a la impremta. L’experiència transformadora de Martí Luter va incloure la lectura de Romans 1:17, pel que fa al tema de la justícia i la rectitud. Va emfatitzar la importància de l’epístola al prefaci:

Article continues below

Aquesta carta és, veritablement, la secció més important del Nou Testament. És l’evangeli més pur. Paga absolutament la pena no tan sols que els cristians la memoritzin paraula per paraula, sinó també que hi reflexionin cada dia, com si es tractés del pa diari per a l’ànima. És impossible llegir-la o meditar-hi massa. Com més s’hi tracta, més preciosa esdevé i més s’assaboreix… És en si mateixa un far brillant, gairebé prou brillant per a il·luminar les Escriptures per complet.

Segles més tard, el 24 de maig de 1738 a Aldersgate Street, i després de sentir el prefaci de Luter sobre la Carta als Romans, John Wesley va sentir un “escalf estrany” al cor i la seva fe va ser transformada. Més endavant el teòleg suís Karl Barth va passar-se del protestantisme liberal a “l’estrany nou món de la Bíblia”, com reflecteix el seu llibre Römerbrief, àmpliament conegut com “una bomba al camp de joc dels teòlegs”.

Quan pensem en Romans, associem el llibre a titans de la història de l’Església, des d’Agustí fins a Barth. Tanmateix, la primera persona a interpretar i exposar Romans va ser la que va portar la carta, que es deia Febe.

Pionera de les vies romanes

La dona a qui Pau va encomanar una tasca tan important s’esmenta només a dos versicles del Nou Testament; però, amb aquesta referència, Pau ens deixa entreveure quelcom molt important per entendre l’església cristiana primitiva.

Arribant a la fi d’aquesta carta amb tant pes teològic, el seu to esdevé increïblement personal. Esmenta 29 persones, saludant-ne 28 d’elles i elogiant-ne una: Febe. Elogiar algú és donar fe d’algú, donar-li suport, atestar que aquesta persona és digna de confiança. Pau dóna a Febe tot el suport provinent de la seva autoritat apostòlica.

Jutjant pel que diu, sembla que ella ha provat ser-ne digna. Ella creu en Jesús (ell l’anomena “la nostra germana”), un membre de la comunitat “en el Senyor”, i digna de ser rebuda com un sant. Pau dóna especificitat a la seva fe descrivint-la amb dos títols: diakonos i prostatis.

Què signifiquen aquests termes? Quin és el rol de Febe?

El primer terme, diakonos, d’on prové la paraula catalana diaca, és la forma masculina de la paraula servent, i sens dubte indica que ella ha fet d’ajudar els altres una pràctica regular, com Jesús va recomanar (Marc 9:35; 10:43) i demostrar (Romans 15:8). També podria indicar que tenia el càrrec de diaca a la seva església de Cèncrees, un dels ports antics de Corint, vuit quilòmetres a l’est. És el mateix terme que Pau emprà a la Primera carta a Timoteu per descriure els requisits d’aquest rol important (3:8–13). Sigui que la traducció que empreu digui “diaca” o “servent”, l’única traducció que no encaixa al Nou Testament és “diaconessa”. La forma feminitzada d’aquest tret característic o càrrec no existeix a la literatura bíblica. Els esdeveniments posteriors, que presentaven el rol de la dona diaconessa com a subordinat al de l’home diaca no té base a les Escriptures. Tots els servents o diaques, siguin home o dona, segueixen per igual les passes de Jesús, que va venir a servir tothom.

Article continues below

El segon terme, prostatis, només apareix al Nou Testament aquí, però era conegut àmpliament al món grecoromà. Segons l’ús que en fa la traducció grega de l’Antic Testament, pot indicar que es tracta d’un líder. Pau diu, tanmateix, que ella era una prostatis envers ell, i ell generalment és categòric quan es tracta del seu colideratge amb d’altres sota l’autoritat de Déu. L’ús d’aquest terme podria ser quelcom tan bàsic com que Febe ajudava els altres; però existeix un consens sobre l’ús que en fa Pau, com l’ús comú que se’n feia als textos seculars de l’època: Febe és una benefactora, algú que empra la seva riquesa i estatus social per defensar els altres.

Tot això ens porta a una pregunta que va més enllà: quin era el rol específic de Febe a Roma?

Els exegetes estan d’acord, majoritàriament, que el fet que Pau l’anomeni al principi de la llista significa que Febe fou qui va portar la carta. En el nostre context, tot i que agraïm la feina dels carters, no necessitem conèixer res sobre ells per confiar que podem acceptar el correu que ens porten. El fet que Pau escrigui diverses línies per descriure Febe, i que faci servir diverses frases emfàtiques per avisar els cristians de Roma que l’han de tractar bé, indica que Febe és més que una simple cartera que els deixa el manuscrit. Ella ha de prendre part en com ells han d’entendre la carta, per la qual cosa Pau vol que hi confiïn.

Un fil argumental, popularitzat per N. T. Wright, suggereix que Febe, com a portadora de la carta, també la devia haver llegit. Wright afirma: “El portador de la carta, normalment, era qui la llegia en veu alta als receptors i n’explicava el contingut”.

Alguns acadèmics, incloent-hi Peter Head, posen en dubte la primera part de la conclusió de Wright. En la seva anàlisi de les cartes de l’antiguitat, Head suggereix que hi ha poca evidència que els portadors fossin els lectors de les cartes. En comptes d’això, alguns membres del grup que les rebia les llegien en veu alta.

Significa això que Febe torna a la banqueta, com a ajudant silenciosa?

Ni de bon tros. Head accepta que, fins i tot si ella no hagués llegit la carta, “va tenir un paper a l’hora d’explicar el contingut de Romans”. Ella va estar present, com a representant de Pau, per respondre les preguntes que sorgissin. Molta gent s’ha fet preguntes sobre Romans durant molts anys, per dir-ho suaument; Febe devia haver estat la primera a respondre-les.

La incertesa sobre les paraules emprades per descriure Febe no hauria d’eclipsar el consens sobre el seu rol. Les baralles sobre quins càrrecs podia haver tingut Febe ens distreu de la realitat més important d’aquests versicles: Pau confiava en ella per explicar Romans. Què ens estem perdent quan no acceptem la importància del rol de Febe?

De Roma a la Reforma

Malgrat que Pau va enllaçar el nom de Febe amb la forma masculina de “servent” (diakonos), el terme va ser feminitzat ràpidament a “diaconessa” a la tradició de l’església. És important destacar que tant Joan Crisòstom com Orígenes interpretaven la menció de Febe a Romans com evidència que les dones eren ordenades amb el càrrec específic de diaca.

Article continues below

El diaconat femení va persistir entre els càrrecs eclesials, d’una manera o altra, fins al segle sisè. Radegunda (aprox. 520–587), que va contribuir a l’expansió del cristianisme al segle sisè entre els francs, fou una de les darreres diaques notables ordenada per un bisbe. A l’època medieval el càrrec de diaca va perdre encara més atribucions específiques, en ser subsumit en el procés d’ordenació (exclusivament masculina) dels sacerdots catòlics.

Ja en temps de la Reforma, Febe va guanyar prominència de nou, en part perquè el llibre de Romans va acaparar una atenció desmesurada per part dels comentaristes bíblics. Encara més, les tradicions eclesials en les quals els predicadors exposaven les Escriptures versicle per versicle (lectio continua) asseguraven que es tractés el seu personatge de forma directa. Finalment, fou la Ginebra de Joan Calví la que va liderar, entre les tradicions protestants, el procés de restauració del diaconat femení.

Els quatre càrrecs de l’església —pastor, ancià, diaca i doctor— representaven el pilar de l’eclesiologia de Calví. Les dones no van ser excloses d’aquestes funcions, pel que fa al diaconat, segons els Instituts de Calví. En el paper de “ministres eclesials laics”, els diaques es distingien dels ancians (preveres). A més, Calví va agafar la idea, de Romans 12:8, de dividir el diaconat en dos rols diferents: les almoines per als pobres i la cura dels pobres i els malalts. Calví va atribuir el segon rol a les vídues, segons la lectura que feia de 1 Timoteu 5:9–10, el passatge que la tradició catòlica romana emprava per justificar els vots monàstics. L’establiment d’un diaconat obert a les dones va ser útil a la ciutat de Ginebra, en una època en què la ciutat va haver de lidiar amb la cura de milers i milers de refugiats per causa de la seva religió de tota Europa, i especialment de França.

Ja que la Reforma sota Calví va comportar clarificar les responsabilitats dels diversos líders, i distingir-los dels líders polítics, el diaconat era un càrrec eclesial; ell creia que havia d’incloure les dones. Malgrat que les diaques no van limitar-se a Ginebra, el treball d’Elsie McKee ha posat en relleu que “el diaconat reformat calvinista fou l’única denominació eclesial protestant o anabaptista que incloïa l’ensenyament (i, sovint, la pràctica) d’un lloc (subordinat) per a la dona entre els càrrecs normals del ministeri”. La Ginebra de Calví és, així doncs, un model i un cas atípic de què significa prendre’s la figura de Febe seriosament.

La importància de Febe es va posar encara més en relleu amb les bíblies reformades franceses. Al final de cada epístola del Nou Testament s’hi imprimien unes seccions anomenades colofons que informaven de l’autor i la geografia de cada carta. Des del segle XVI fins al segle XVIII, la relació especial de Febe amb els Romans era descrita, en aquests colofons, com a portadora de la carta, serventa o diaconessa de l’església. És l’única dona amb un record així dins la tradició dels colofons dels Nous Testaments reformats.

Article continues below

Transmetem el missatge

Malgrat que les disputes sobre la importància de Febe encara persisteixen avui dia entre els erudits, l’ampli consens sobre el rol de Febe com a portadora de la carta fa que la balança es decanti cap a una major claredat, de maneres que no poden ser ignorades. En primer lloc, la conclusió que Pau va bandejar totes les dones de les discussions exegètiques i teològiques, i fins i tot de l’ensenyament, queda descartada. Les implicacions pràctiques a les esglésies i institucions amb diferents obligacions seran diverses, però la història de Febe no permet que cap cristià que intenti entendre les Escriptures en el seu context històric cregui que el fet de ser dona desqualifica algú del camp de la teologia. Si Pau no menyspreava la capacitat de les dones de tractar amb els documents teològics més intricats, tampoc ho hauríem de fer nosaltres.

La inclusió del nom i del paper de Febe com a portadora de l’evangeli és un altre recordatori per a l’església d’avui, de com les Escriptures posen en relleu les dones com a contribuents integrals i fidels en el pla de redempció de Déu a través del seu Fill Jesucrist. Quan Pau presenta Febe a l’església de Roma i anima els creients d’allà que la rebin amb honor, també ens l’està presentant a nosaltres, avui. També se’ns està demanant que acceptem el que porta. Com va escriure Calví, “seria impropi que els servents de Crist no li mostressin honor i consideració. I, donat que ens correspon acceptar en amor tots els membres de Crist, sens dubte hauríem de considerar, i especialment estimar i honrar, aquells que porten a terme un càrrec públic a l’Església”.

Encara més, confiant-li a Febe la transmissió d’aquesta carta, Pau estableix un precedent que seguim avui dia, encara que ho reconeguem, o no, cada cop que sentim la lectura i l’exposició de les Escriptures. Sentim la Paraula de Déu proclamada per les veus d’altres, de la mateixa manera que Febe va parlar i exposar les paraules de Pau a l’església de Roma. Tot aquell qui comparteix Romans amb altres està seguint les passes de la seva primera intèrpret, Febe.

Què ens està dient Pau a Romans? En aquesta carta el seu objectiu és respondre als problemes de l’església local i resoldre els seus propis, però dóna resposta a ambdues coses: els reptes d’aquesta església en la qüestió de la barreja de jueus i gentils, i els seus, de proclamar l’evangeli fidelment, ambdues des de la mateixa afirmació, consistent: Déu és digne de confiança.

Romans és ben conegut per la seva eminent veritat espiritual: podem confiar que Déu lidia amb el problema del pecat, l’amenaça de la mort, i la salvació de tots, en darrer terme. Ja que això és cert, Pau també argumenta a Romans que Déu és digne de confiança pel que fa a les realitats més mundanes de la divisió i l’ansietat. El missatge de Romans és que podem confiar que Déu s’encarrega de totes aquestes coses.

I aquest missatge també ressona quan es tracta del missatger. Déu és digne de confiança, i per això Pau pot confiar en una persona una mica sorprenent per lliurar això, el seu missatge més influent. No dóna arguments a favor d’ella ni defensa la seva capacitat o saviesa. La presentació és potent, però succinta. No calen precs ni súpliques especials. Confia en ella perquè ella confia en Déu, i amb això n’hi ha prou. Quan nosaltres, sense que importi qui som, confiem en el Déu digne de confiança, com Febe, també podem transmetre el missatge.

Article continues below

La veritat és que tothom que ha posat la seva fe en Crist té l’obligació de transmetre les Bones Noves. Amb això, el sacerdoci universal de tots els creients, vivim i experimentem què significa estar connectats en el temps amb els altres al cos de Crist i pel poder del Déu vivent. Les nostres filles i els nostres fills, tots ells, haurien d’estar plenament equipats per conèixer l’esperança que es troba en ells, ja que Déu els enviarà al món com a portadors de l’evangeli, on seran cridats a respondre preguntes incisives sobre els nostres textos sagrats.

Quan transmetem les Bones Noves, no tan sols estem vivint el llegat d’escriptors com Mateu, Marc, Lluc i Joan. També estem vivint en el llegat de Maria Magdalena pujant a l’estatge superior, de Priscil·la a Apol·ló, i de Febe a l’església de Roma.

Nosaltres també actuem com a portadors d’una carta, en una cadena apostòlica que es remunta fins al do de la revelació de Déu, que és la base del nostre testimoni per la fe que tenim en la mort i resurrecció de Jesucrist.

Jennifer Powell McNutt ocupa la càtedra Franklin S. Dyrness d’Estudis Bíblics i Teològics a Wheaton College, és associada parroquial a la Primera Església Presbiteriana a Glen Ellyn, Illinois, i és cofundadora de McNuttshell Ministries Inc.

Amy Beverage Peeler és professora associada de Nou Testament a Wheaton College i rectora associada a l’Església de Sant Marc a Geneva, Illinois.

[ This article is also available in English español, and Galego. See all of our Catalan (català) coverage. ]