Vaig conèixer l’Andrew amb dinou anys i vaig enamorar-me d’ell molt ràpidament. Ell era un fill de pastor amb una crida al ministeri, per la qual cosa no vaig trigar a adonar-me que una vida amb ell volia dir ser dona de pastor.

Vaig créixer anant a l’església cada diumenge; però no va ser fins que vaig passar temps amb la família de l’Andrew que vaig entreveure com és la vida a les trinxeres del ministeri. A mesura que m’hi apropava, escoltava i aprenia, vaig veure que, malgrat que servir el ministeri pot ser valuós i bonic, també pot ser estressant, decebedor, descoratjador i solitari.

L’any 2015, l’Andrew va ser nomenat pastor principal a l’església dels seus pares; ràpidament vaig trobar maneres de complir amb el meu rol d’esposa de pastor. Servia a l’equip del ministeri per dones, ajudava a preparar el grup de mares cada dimecres, i arribava a l’hora al primer servei cada diumenge.

El ministeri ho era tot. Tot el nostre món girava al voltant de l’església local i la crida que Déu havia fet a la vida de l’Andrew. La seva crida va esdevenir la meva; la seva passió, la meva; el seu propòsit, el meu.

Aleshores, el 25 d’agost de 2018, després d’haver estat lluitant una temporada amb esgotament, depressió i ansietat, el meu estimat marit, l’Andrew, va morir tràgicament per suïcidi.

La meva vida va canviar per sempre; vaig passar a tenir una vida completament diferent, com a vídua i mare de tres fills. De sobte la nostra va esdevenir la història trista a Internet. Vaig veure com imatges de la meva vida i fotos de la meva família acabaven a titulars de tot el món. Vam passar a ser el centre d’atenció en un tancar i obrir d'ulls.

Mentre el món ens mirava, s’apropava a nosaltres, escoltava de prop, vaig decidir parlar-ne. No permetria que el suïcidi tingués l’última paraula. Tan sols tres dies després que marxés a la casa celestial vaig escriure-li una carta i la vaig publicar al nostre bloc familiar. Vaig prendre un compromís: «El teu nom seguirà vivint i sent d’impacte». «La teva història pot salvar vides, canviar vides, i transformar la manera en què l’Església dóna suport als pastors».

Va ser durant la composició d’aquesta carta que vaig sentir, per primer cop, la mà de Déu en acció, redimint allò que estava perdut, i fins i tot salvant vides del suïcidi. Vam rebre centenars de cartes, regals, donatius, llibres, mantes i rams de flors de gent totalment desconeguda. L’amor s’expressava clarament i fort.

Una cosa de la qual em vaig adonar ben al principi, i que he après aquests últims anys, és que la història de l’Andrew no és poc habitual. Aquesta setmana se celebra la setmana nacional per a la prevenció i la conscienciació sobre el suïcidi als Estats Units; tristament, any rere any l’església als EUA perd més líders a causa del suïcidi.

Molts pastors i molta gent que serveix en diferents ministeris tenen lluites en l’àrea de la salut mental. Malauradament, moltes d’aquestes persones senten que no hi ha un espai on poder compartir aquestes lluites amb col·legues o germans. La por de perdre la feina, la por de perdre la seva plataforma, la por de perdre la seva veu, la por que persones com ells els perdin el respecte són veritats molt reals. Des de la meva experiència amb l’Andrew, he après com és d'important que l’església prepari els líders per respondre adequadament quan, de manera inevitable, es trobin immersos en una etapa de fatiga en el ministeri.

Article continues below

Tot pastor necessita un cercle segur de persones amb qui poder mostrar-se vulnerable. Necessiten amics íntims i una comunitat en què confiar, on poder abaixar la guàrdia, treure’s el barret de pastor, i ser ells mateixos. L’Andrew sovint deia: «S’hi està molt sol, a dalt, al cim»; però no hauria de ser així per força. No vam ser creats per viure tots sols; no funciona, això.

En relació amb la soledat trobem la càrrega feixuga de la responsabilitat. L’Andrew, sovint, es referia a si mateix com l’«eix central», la persona que ho mantenia tot en peu. Jo assenyalava, constantment i amb amor, cap a Jesús, i li recordava qui era realment l’eix central. Quan se serveix el ministeri, és crucial que el mantell del lideratge el porti tot l’equip. Si no permetem que els altres comparteixin la càrrega amb nosaltres acabarem esfondrant-nos sota el pes de tot plegat.

Fa la sensació que la càrrega ho absorbeixi tot especialment quan les exigències del ministeri semblen implacables. L’Andrew va trigar anys, com a pastor, per trobar ni tan sols un dia a la setmana per descansar. Si no deixem—creem—marge per al descans, seguirem endavant amb el dipòsit buit. Hem de fer un esforç deliberat per apagar el telèfon, sortir del correu electrònic i deixar l’ordinador de banda per la resta del dia. El descans és la clau de l’èxit.

La veritat que he descobert en el meu rol passat com a esposa de pastor és que els pastors també són persones. No són superhumans; són humans. No són invencibles; tan sols són gerres trencades fent el millor que poden per ser llum, brillant en un món molt fosc i ple de desesperació. Però per seguir brillant amb força, i per liderar des d’un lloc ferm, els pastors han de fer un esforç deliberat a l’hora de tenir cura de si mateixos, també. Els pastors necessiten gaudir de comunitat, han de compartir la càrrega feixuga del mantell del lideratge, i han de donar-se a si mateixos permís i marge per recuperar-se i descansar.

Això pot ser difícil, per als líders que s’han compromès amb l’església i amb Déu sense tenir en compte els costos; pot ser difícil—o fins i tot inimaginable—dir que el cost personal ha esdevingut massa alt. La veritat, però, és que la teva vida i la teva salut són més importants que el teu ministeri. Si el teu ministeri t’està matant, si està destruint la teva família, si està exacerbant la teva depressió, ha arribat el moment d’explicar-ho a algú i prendre un descans.

De nou, això és difícil per qualsevol de nosaltres, però és especialment difícil per aquells que es veuen a si mateixos responent una crida per a tota la vida a un lideratge sacrificial que ho comprèn tot. Però un lideratge com el de Jesús no implica que s’hagi de liderar exactament com Ell. El sacrifici definitiu ja el va fer Ell, per nosaltres. Els pastors haurien de sentir-se lliures per compartir el seu dolor i les seves lluites, sabent que mai ha estat un requeriment que ho carreguin tots sols.

Kayla Stoecklein és una defensora de tots aquells que lluiten amb malalties mentals, i mare de tres fills. Podeu saber-ne més al web kaylastoecklein.com (en anglès) i a l’Instagram (@kaylasteck). El seu primer llibre, Fear Gone Wild («Por fora de control») ha estat publicat aquesta setmana.

[ This article is also available in English español Português 简体中文, , and 繁体中文. See all of our Catalan (català) coverage. ]